PUNT 3

Caracteritzar el clima general de la Serralada de Marina és del tot difícil ja que compren una gran varietat de paisatges i microclimes. Podem parlar de sectors de solei, d’obaga i de fondalades.

Des d’un punt de vista tèrmic la Serralada de Marina té una temperatura mitjana aproximada als 15-16ºC per la vessant més de solei i d’uns 14º graus .per la vessant d’obaga. Des d’un punt de vista pluviomètric aquesta serra arriba als 500-600 mm, concentrant més humitat la vessant d’obaga més que la marítima. Les precipitacions solen ser estacionals, amb un màxim a la primavera i a la tardor, tot i que en els períodes més eixuts tenim la presència de tempestes i fronts atlàntics que fan que les precipitacions estiguin també presents.

                           PUNT 2
Per su situaciò geogràfica, la serralada de Marina és Troba de ple en la va regir els biogeogràfica mediterrània, amb una notable Riquesa d'Espècies i una gran diversitat de sistemes naturals.

A Grans Trets, l'orientació obaga dels vessants vallesans de la serralada Përmet que s'hi Donin els formacions propies de zones més humides, com ara a els alzinars i els rouredes

A l'obaga de la serra de Marina és pot trobar una brolla d'este7pes i bruc boal, una zona amb predominança d'estepa o Àrees més degradades.

Als vessants de solell Pot dominar la brolla d'albada, que és pot barrejar amb clapes de garrigar, clapes d'estepes, prats d'albellatge, etc.

                               PUNT 4 

Als rius no hi ha peixos tot i la presència d'invertebrats aquàtics. Els amfibis estan força ben representats sense que hi hagi cap element excepcional. El mateix podem afirmar dels rèptils, però cal assenyalar la no presència de la serp.Els poblaments d'ocells mostren també un important component d'espècies d'aquests dos tipus d'hàbitats.

 També hi ha especies mol rares com :còlit ros (Oenanthe hispanica), el tallarol emmascarat (Sylvia hortensis), el capsigrany (Lanius senator) i el trobat (Anthus campestris). És remarcable el nombre de rapinyaires que nidifiquen a la zona, tanmateix cal esmentar l'interès de la nidificació d'una parella de duc (Bubo bubo). Entre els mamífers, hom hi troba tant l'eriçó fosc (Erinaceus europaeus), que ocupa les zones ombrívoles, i el mediterrani (Atelerix algirus), en els ambients arbustius més eixuts. Pel que fa als rosegadors, s'ha localitzat l'esquirol (Sciurus vulgaris) i el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus). S'ha constatat també la presència de la guilla (Vulpes vulpes), la fagina (Martes foina), el toixó (Meles meles), el gat mesquer o geneta (Genetta genetta) i el senglar (Sus scrofa). És molt abundant en determinats sectors el conill (Oryctolagus cuniculus) i destaca per la seva extrema raresa la llebre (Lepus europaeus).

Punt 1

FLORA I FAUNA DE LA SERRA DE LA MARINA

L'eriçó fosc oriental (Erinaceus concolor)

És una espècie d'eriçó molt similar en aparença i estil de vida a l'eriçó comú, però es caracteritza per una taca blanca al pit. Durant molt de temps se'ls considerà una única espècie i de fet poden hibriditzar-se. A diferència de l'eriçó comú, l'eriçó fosc oriental no excava mai caus, sinó que prefereix fer-se nius d'herba en llocs amagats.

Luna Sánchez

 La guilla (Vulpes vulpes)

És un mamífer de l'ordre dels cànids. Té la distribució geogràfica més gran que qualsevol altre carnívor terrestre. Com un dels seu noms suggereix, el color predominant a la seva pell és un vermell-marró, però també n'hi ha varietats amb colors grisosos conegudes amb el nom de guineus platejades.

Sara Arrebola

El toixó (Meles meles)

 És una espècie de mamífer i el representant de la família dels mustèlids de morfologia més atípica. Les bandes fosques del cap el fan fàcilment identificable.

Toni Gèmez

Pi pinyoner

 És una espècie de pi dins la família Pinaceae caracteritzat per tenir la llavor comestible: el pinyó, ja que si bé els pinyons d'altres espècies europees de pi també es poden menjar, són molt més petits.

Albert López

El còlit ros (Oenanthe hispanica)

 És un ocell de l'ordre dels passeriformes. Mesura 15 cm de llargària total. A l'estiu el mascle és de color crema per damunt i per sota. Té el carpó blanc i la cua també blanca, amb la punta negra. Les ales són marró fosc. Presenta dues morfologies possibles respecte a una banda negra que tenen a la cara: alguns exemplars tenen la gola crema i una taca negra a l'ull, mentre que d'altres també tenen la gola negra. Les femelles i joves no són tan contrastats com els mascles adults.

Leyre Gea